Baldriga cendrosa mediterrània

Baldriga cendrosa mediterrània

Calonectris diomedea
Dades
Pes	74 g (pes al naixement) 955,6 g (pes adult, mascle) 817,3 g (pes adult, femella)
Envergadura	126 cm
Nombre de cries	1
Període d'incubació de l'ou	52 dies
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	45061132
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Procellariiformes
Família	Procellariidae
Gènere	Calonectris
Espècie	Calonectris diomedea Scopoli, 1769
Distribució

La baldriga cendrosa mediterrània, baldritja gran o virot gros (Calonectris diomedea) és una espècie d'ocell de l'ordre dels procel·lariformes.

Descripció

• És més grossa (45-56 cm) que la baldriga pufí. La seua envergadura alar és de 112-126 cm.
• Pesa entre 700 i 800 g.
• Té el cap grisenc, el dors bru i les parts inferiors blanques.
• Bec groc rosaci pàl·lid, fosc prop de la punta.
• Ales llargues i flexibles que duu lleugerament o netament arquejades.
• Potes rosa pàl·lid.
• No presenta dimorfisme sexual però la femella és més lleugera i té un bec més fi.^[1]
• Els exemplars immadurs són semblants als adults.

Subespècies

• Calonectris diomedea diomedea (Mar Mediterrània fonamentalment).
• Calonectris diomedea borealis (Canàries, Madeira i Açores).
• Calonectris diomedea edwardsi (Cap Verd)^[2]

Reproducció

No nidifica al Principat de Catalunya (se'n va als Columbrets, a Balears o a altres illes per fer-ho).

Basteix el niu amb pals i vegetació marina dins les coves dels penya-segats. Hi pon un ou durant el maig-juny, el cova durant 4 setmanes i, a finals d'octubre, el poll abandona el niu.^[3] Després de l'eclosió de l'ou, el niu només és visitat pels progenitors a la nit per evitar el seu saqueig per part de les gavines.

La colònia de cria més nombrosa d'aquesta espècie a nivell mundial es troba a les Illes Salvatges.

Alimentació

• Menja mol·luscs, ous de peixos, crustacis, cefalòpodes, despulles marines i vegetals.
• Acostuma a seguir els vaixells de pesca per aprofitar els peixos que són llençats per la borda a causa del seu nul interès comercial.
• Prefereix alimentar-se de nit i introduint només el bec per sota de la superfície de l'aigua però, de vegades, realitza immersions que poden arribar als 4-5 m de fondària.

Hàbitat

Igual que la baldriga pufí, es pot veure vora els penya-segats de l'Empordà i al voltant dels vaixells de pesca.

Distribució geogràfica

És sedentària a la Mediterrània, on nia. A la tardor arriba a les costes d'Anglaterra i d'Irlanda, i retorna al Mediterrani vers el mes de febrer.

Poblacions

La població mundial d'aquesta espècie arriba als 280.000–420.000 exemplars,^[4] essent les illes atlàntiques entre les Açores i les Canàries qui n'acullen la més gran quantitat. A Menorca se'n troba les colònies més importants de tot el Mediterrani occidental^[5]

Costums

• És una espècie gregària que forma estols nombrosos.
• A alta mar és un ocell silenciós però a les colònies de cria, i de nit, és bastant sorollós.
• Vola amb llargs planeigs arran d'aigua entremesclats amb 3-4 cops d'ala pausats i flexibles.

Referències

Bibliografia

• Harrison, Peter: Seabirds: An Identification Guide. Croon Helm, Beckenham. ISBN 0-7099-1207-2. Any 1983.
• Snow, David W.; Perrins, Christopher M. & Gillmor, Robert: The Birds of the Western Palearctic. Oxford University Press. ISBN 0-19-850187-0. Any 1998.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• La baldriga cendrosa a Portugal. (portuguès)
• Enregistraments sonors del virot gros. (anglès)
• El virot gros al Principat de Catalunya.