Hermínia Grau i Aymà
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Hermínia Grau Aymà  1897 Barcelona |
| Mort | 17 novembre 1982 (84/85 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | traductora, historiadora |
| Família | |
| Cònjuge | Agustí Duran i Sanpere |
Hermínia Grau Aymà (Barcelona, 1897 - Barcelona, 17 de novembre de 1982)[1] fou una historiadora i traductora catalana.[2]
Biografia
Nascuda en un ambient lliurepensador de Gràcia amb família originària de Valls, Hermínia tenia una germana gran, Raquel Grau i Aymà, una de les primeres dones llicenciades en medicina, nascuda el 31 de maig 1895[3] i morta molt jove el 1922, casada amb el metge-biòleg Pere Domingo i Sanjuán. El seu pare era Joan Grau i Llopis nascut el 1869 a Valls, director de la companyia d'autobusos La Catalana a la ciutat de Barcelona el 1906, i la mare Maria Aymà i Mensa, natural de Barcelona (1867-1941).[4]
Hermínia Grau estudià història amb Joan Petit. Cap el 1917 va conèixer Miquel Ferrà i Juan, que la introduiria al seu cercle d'amistats entre les quals hi havia el polític i escriptor Lluís Nicolau i d'Olwer i el que posteriorment, l'any 1923, esdevindria el seu marit, Agustí Duran i Sanpere i amb qui tindria tres filles: Núria, Roser i Eulàlia Duran Grau.[5]
Amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936, la família es traslladà a Viladrau per marxar posteriorment a Suïssa el 1938, on Hermínia es retrobarà amb Lluís Nicolau d'Olwer. A finals de 1938 es traslladà a París per ser intervinguda quirúrgicament el 1939 mentre el seu marit era capturat pels nacionals i acusat d'espionatge a favor de la República. Tot i això, gràcies a la intervenció de mossèn Josep Sanabre, la família es retrobà l'octubre de 1939.[5]
Obra
S'encarregà d'un bon grapat d'entrades sobre música de l'Enciclopèdia Catalana. A partir dels anys seixanta es lliurà a l'art de la traducció i traslladà, per a la col·lecció Blanquerna d'Edicions 62, obres de temàtica religiosa. Entre altres textos rellevants, girà Maria, mare del Senyor, figura de l'Església, de Max Thurian; En espera de Déu, de Simone Weil; Ningú no és una illa, de Thomas Merton; i L'esdevenidor de l'home, de Pierre Teilhard de Chardin.[2]
El 1967 portà a la llengua catalana el Diccionari de la música de Roland de Candé, punt de partida terminològica per a molts professionals de la llengua. El 1968 arribà a les nostres llibreries, amb dues dècades de retard, la versió catalana d’El segon sexe, de Simone de Beauvoir, a proposta de Maria Aurèlia Capmany, que en redactà el pròleg. En foren les traductores Hermínia Grau i Carme Vilaginés. Grau n'enllestí la primera part, Vilaginés la segona.[2]
El 2009 la col·lecció Capsa de Pandora d'Eumo Editorial, de la Universitat de Vic, ha reeditat una selecció de textos d'El segon sexe, de Beauvoir, amb la traducció de Grau i Vilaginés. Marta Segarra n'ha redactat la introducció. Val a dir que la traducció de Grau i Vilaginés ha estat elogiada per rigorosa i perquè és plenament vigent i actual, tant pel que fa al llenguatge com pel que fa a les característiques construccions beauvorianes. Finalment, entre 1977 i 1978, traduí els dos volums de Barcelona 1380-1462: un centre econòmic en època de crisi, de la historiadora francesa Claude Carrère.[2]
Referències
- ↑ «esquela d'Hermínia Grau i Aymà». La Vanguardia, 19-11-1982, pàg. 26.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Diccionari biogràfic de dones. «Hermínia Grau Aymà». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 4 de març 2016. [Consulta: 24 setembre 2015].
- ↑ «Naixements. 1895. Índex A-Z. (pàg.19 pdf)». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 31-05-1895. [Consulta: 18 gener 2022].
- ↑ «esquela de Maria Aymà Mensa». La Vanguardia, 21-12-1941, pàg. 7.
- ↑ 5,0 5,1 Pessarrodona, Marta. Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna.. Ediciones Destino, S.A., 2006, p. 124-132. ISBN 9788497100854.
