Vetlla
Una vetlla o vetllada, és una reunió o celebració tradicional dels parents i amics d'un difunt en les hores que segueixen la seva mort i abans de la inhumació o cremació del cadàver.
El verb transitiu que indica aquesta acció és vetllar. L'etimologia llatina és vigēre que derivà a vĭgĭlare.[1]
Per tradició, la vetlla es fa amb el difunt "de cos present", a la mateixa peça o cambra o en una d'annexa quan té lloc al seu domicili; si bé, en l'Occident massificat, el progrés i les lleis han provocat que la vetlla d'ençà de la fi del segle XX es faci habitualment en el tanatori o a la funerària que disposen de sales preparades, les sales de vetlla, per a aquests casos, o en el sanatori, hospital o institució d'acolliment corresponent. En funció de la confessió religiosa del difunt i la seva família es practiquen les corresponents pregàries i cerimònies. Encara que la tendència al laïcisme ha fet que aquesta mena de manifestacions, un temps dramàtiques i ocasionalment sumptuoses, s'hagi reduït considerablement a una reunió de dol per al "darrer comiat" a la persona morta.[2][3]
Quan el difunt ha estat una personalitat o molt popular, hi ha vetlles públiques, com en els funerals d'estat.
En la història de la pintura
-
Mira que bonita era (ca. 1895) per Julio Romero de Torres. Museo Julio Romero de Torres -
El velatorio del angelito (1840) per Ernest Charton. Museo Nacional de Bellas Artes (Argentina) -
El velatorio per Ulpiano Checa. Museo Ulpiano Checa (Espanya)
Referències
- ↑ «Gran Diccionari de la llengua catalana - vetllar». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 27 maig 2020].
- ↑ . «Velar al difunto. El velatorio. Cómo actuar. Dónde se vela» (en castellà). protocolo.org. Arxivat de l'original el 24 de novembre de 2009.
- ↑ «Tot sobre les regles del ritu funerari i el menjar».
Vegeu també
- Funeral
- Enterrament
- Recordatori
